dissabte, 24 d’octubre del 2015

Doctor Carles Vallbona: Al·leluia!

 Granollers recorda al Dr. Carles Vallbona 
 Foto: Andrea Canelo


El Dr. Carles Vallbona es va passejar ahir a la tarda pel seu estimat Granollers. Diuen els que li van acompanyar des de l'aeroport fins a la nostra ciutat -venia una vegada més des de Houston- que continua estan com sempre: jovial, vitalista, amable, respectuós... El 'Jeg lag' és per a ell, malgrat el seus 88 anys, una circumstància que converteix sempre en feliç oportunitat i només trepitjar terra granollerina va posar el comptapasses a zero i va voler anar a veure la capella dels Sants Metges. Feta la visita, va recórrer el carrer Corró enre salutacions i salutacions amigues i tot just quan arribà a la placeta de la Sala Tarafa s'adonà que eren molts els qui entraven a l'antiga biblioteca de la seva infantesa i joventut, al més antic encara Hospital de la seva passió...

Encuriosit i decidit a rememorar records, pujà les escales d'accés, saludà uns quants fotògrafs que disparaven a tor i dret els seus flaixos, preguntà en un brevíssim apart al periodista Paco Monja per la família Ruera i dos cosetes més, i ja sense gaire temps i sense adonar-se va començar a comprovar com la gent el saludava, petonejava,  abraçava... L'habilitat de l'alcalde Josep Mayoral evità, però, que tan efusives mostres d'afecte acabessin en un segrest popular de qui normalment no pot dedicar el temps que voldria a les persones que necessiten parlar amb ell per platejar-li una i mil qüestions sobre malalties de familiars, amics... 

Això ho sabem bé els de Granollers i ho saben bé també els que viuen prop del Turó de l'Home i els que caminen pel Montseny. I sabem també molt bé que doctor, Carles, Houston i Granollers, són, des de fa anys, sinònims d’una mateixa paraula. Els granollerins fa temps que tenim feliçment assumit aquest misteri de la santíssima granolleritat que representa i és el Dr. Carles Vallbona, grup del qual només en formen part uns quants elegits. 

Mentre feia aquestes i d'altres reflexions des del fons d'una sala Tarafa ben plena, ben plena, vaig poder comprovar com el doctor Vallbona era en el telèfon de tots i com tots, tots, parlaven excel·lències d'ell segons ens recordava la presentadora de l’acte, una Clara Armengol en bona forma. 

Excel·lències sobre ell relataven tanmateix persones amb les quals ha treballat al Patronat de la Fundació de l'Hospital-Asil de Granollers (cas del Dr. Gerent Rafael Lledó), Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya (el conseller Boi Ruiz), Ajuntament (l'alcalde Josep Mayoral, entregat des de fa temps a la causa mèdica, preventiva, esportiva i humana d'en Carles).

No tinc clar, la veritat, si el doctor Vallbona va escoltar les paraules que sobre ell van dir totes aquestes persones, ja que, no sé com ni de quina manera, una dona va aconseguir agafar-lo del braç per fer amb ell un apart mentre nerviosa i plorosa li mostrava uns quants papers i una mena de plaques que semblaven radiografies. Tampoc no tinc clar que veiés el vídeo de presentació de la seva vida (quatre pinzellades sobre el doctor que cura i el doctor pacient amb unes fotografies aquestes carregades d'una força brutal), ni que escoltés clarament les familiars, sentides i emotives paraules que sobre el doctor i sobre l'amic Carles ("El ximplet"), li van adreçar a través d'un vídeo -marca Riobó- persones que l'estimen: Montserrat Ponsa, Roser Soldevila, Glòria Montoy, Pere Cladellas i Carme Grau d'Oncovallès, entre d'altres.

Quan el llistó de les emocions, del reconeixement i de la coincidència en l'elogi vers el doctor Vallbona semblaven que difícilment podria ser superat, es va produir el moment connexió Granollers/Houston en forma de solució definitiva de la qüestió. Va ser el moment en que els assistents a la sala -el Dr. Vallbona seguia mirant plaques encara- van rebre ordenadament, sentidament, respectuosament, agraïdament i orgullosament, una abraçada cristianament vallboniana que les seves filles, fill i nét van presentar, juntament amb els seus parents de Granollers, com a llegat principal del papà, avi, germà, tiet.... Tot això sense oblidar l'altre llegat més professional i acadèmic que demanen i esperen sigui preservat i que tingui continuïtat. 

Per si no hi hagués prou encara, l'emoció es va convertir en sentiment generalitzat compartit quan vam saber com i de quina manera va viure el doctor Vallbona els darrers moments de la seva vida i quines van ser les seves vuit últimes paraules tot just abans de morir -la mateixa, però repetida: "Al·leluia".

Immers encara en aquests pensaments i amb el comptapasses Dr. Carles Vallbona ja en marxa i a la butxaca (quina pensada més bona!), vaig abandonar la sala -em va ser del tot impossible saludar ja al doctor per dir-li que tot m’havia semblat perfecte i que fins una altra-, vaig arribar a casa i vaig rellegir el pregó que va fer amb motiu de les Fires i Festes de l'Ascensió de 1973. 

Volia reafirmar/ratificar algunes de les coses que havia vist i sentit a la Sala Tarafa i recordava que ell havia escrit alguna cosa sobre tot plegat. Ho va fer el 1973, sí, en aquell pregó futurista d'un Granollers que ell situava aleshores en el 2000. Aleshores va escriure:

"Dirigim-nos al Sant Esperit amb la lira poètica de Mossèn Pere Ribot:

"Obre'ns, de bat a bat, el gran retaule
dels dons que brollen de la teva deu
Dona'ns l'ardor que confonia Saule
i la terra oirà la nostra veu


Amb menys eloqüència, però amb igual fervor us prego, Senyor, que doneu força als nostres braços i il·lumineu el nostrre seny per tirar endavant el Granollers de la resta d'aquest segle [XX] i esperar amb optimisme, l'arribada dinàmica, però serena, del Granollers de l'any 2000. Moltes gràcies".



2 comentaris:

  1. M'ha encantat, Paco.Moltes gràcies.No cal dir res més.
    Emocionant... inoblidable Carles Vallbona. EPD.

    ResponElimina
  2. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina