Entre l'Home dels Nassos i l'Home dels Ulls

Aquest divendres, l'article que publico a El 9 Nou del Vallès Oriental porta per títol Quins nassos que tenen, i forma part d'un context en el qual faig referència, especialment, al Premi Home dels Nassos que cada any organitzen els Blaus de Granollers per distingir en positiu o negatiu (+-) una persona, entitat, col·lectiu... granollerí.

Aquest any els candidats són vuit. A l'article en qüestió, lliurat ja fa uns quants dies, dic la meva sobre aspectes generals relacionats amb els nominats, entre els quals: els Veïns del carrer de Girona, el BM Granollers, el vident Sandro Rei, el Cor Infantil Amics de la Unió, Pol Espargaró, el Cineclub de l'Associació Cultural...

Quan vaig entregar l'article tenia clar que el premi guanyador --en positiu-- hauria de ser (ho lliuren aquest proper dia 30 a les 7 a La Troca) per als integrants del Cor Infantil Amics de la Unió, que vam triomfar a Europa recentment;   uns dies després en veure que els del BM Granollers s'enfrontaven als del FC Barcelona vaig pensar per uns moments -tot just el temps que va durar el partit- que si els guanyàvem, el guardó hauria de ser per a ells, però ho no... vam perdre. I ara, a aquestes altures, penso que potser el Pol, el noi de les motos, seria mereixedor del premi, un nas artístic d'en Ramon Aumedes. També dic a l'article que trobo a faltar algun/a candidat/a, segur mereixedor/a del premi (per raons ++ i --) i d'altres moltíssimes variants que presenta, com és el cas de la desapareguda Revista del Vallès.

Malauradament, aquest any no podré assistir a l'acte de lliurament del premi, ja que els propers dies 30 i 31, si no hi ha cap novetat, hi seré una mica lluny, tot just allí on la tradició popular situa la festa de l'Home dels Nassos a l'escenari del dia 31 de desembre en una altra dimensió. Allí, l'Home dels Nassos, que el dia 31 de desembre té aquí tants nassos com dies té l'any, es con verteix en l'Home dels Ulls, ja que té més ulls que dies té l'any.

Durant uns quants anys, vaig sortir a esperar-lo amb d'altres amics al pont que travessa el rio, una via per la qual es suposava que havia de venir carregat de caramels i regals l'Home dels Ulls, però la veritat és que... no el vaig veure mai. A casa, el pare i la mare em repetien sempre que amb tants ulls era impossible agafar-li res, ja que s'amagava quan ens veia perquè ho veia tot, tot... És molt possible que aquest 31 m'apropi fins el pont a veure si ve.

Home dels Nassos, escultura d'en Ramon Aumedes

Nit de Nadal/Nochebuena: Quan més serem a taula...

...Falten pocs minuts per les 10 de la nit. La petita de la casa ja fa estona que s'ha situat al costat de la porta d'entrada i cada vegada que sona el timbre anuncia l'arribada d'algú. Ara els avis, ara els tiets, després els altres avis i finalment, dos cosinets que vénen tot acompanyats del seu pare... La taula, quin goig!, és parada fa estona. A la cuina tot són nervis i n'hi ha molt fum, fum... que surt del forn. El germà de la petita també vol fer d'amfitrió i situa tothom en el seu lloc: els avis aquí i allà, els altres avis més enllà, la mama i el papa on sempre, els tiets junts ben juntets, l'altre tiet al seu costat, els cosins amb els cosins i amb les altres cosines...

És la Nit de Nadal o Nochebuena, que d'igual manera es diu en la taula de la qual parlem, perquè hi ha gent d'allà i gent d'aquí que fa anys —qüestions de barreja— van decidir que posats a celebrar tan bona era una tradició com l'altra i tots hi som a taula aquesta nit de Nochebuena i tots hi seran en unes altres taules demà al migdia dia de Nadal. Mentre els nens riuen i juguen, els més grans fan una aproximació visual pel seu voltant més immediat per observar/contemplar com els amfitrions amb omplerts de plats i copes unes estovalles de colors i tons suaus...

És la Nit de Nadal o Nochebuena, tan se val, i els primers plats (peix, carrn... hi ha de tot i força i tot molt bo) comencen arribar a la taula tocades 2/4 d'11 de la nit. Després de fer Cagar el Tió (oooooh, oooooh, ooooh, i mooooooooolts cooooooooooops de bastóóóóóó...), els més petits riuen i juguen i mengen poc. Els grans proven amb bona gana tot. Hi ha bons caves i vins. Els minuts van passant i les converses als sentiments deixen pas. Els avis ploren i recorden als que ja no hi són; els altres avis diuen que sort n'hi ha dels que hi som; els papes demanen un brindis pels que a taula hi som i els tiets diuen, amb bon humor, que ja hi ha suficient amb els que hi som però que si han de venir més, benvinguts seran.

La nit —no es parla expressament o molt poc de la pregunta, de futbol i d'uns quants temes més— avança feliçment entre dolces barres de torró i uns quants glops de licors. Des de la taula perfectament guarnida i servida, l'Oh happy day especial de Nochebuena/Nit de Nadal versió familiar sona a glòria celestial. Canten els avis, canten les àvies, canten els papes, canten els tiets i canten tots els nens. Cantem tots. És Nochebuena és la Nit de Nadal.* Bon Nadal!

*Amb el desig que així sigui a la nostra (família) i a moltes d'altres taules.

Pessebre de Nadal 

PP (polítics-periodistes): Nadal=bons desitjos

El passat divendres, dia 20 de desembre, l'alcalde Josep Mayoral convidà els periodistes granollerins a la ja tradicional trobada de Nadal. En aquesta ocasió, la cita es va fer a les dependències del Cangur, un espai municipal d'ensenyamentara polivalent —antiga guarderia— que sap molt de lluites i resistència (anys 70...). 

Cordialitat compartida entre polítics i periodistes per un dia, per uns moments...  amb uns quants missatges que l'alcalde Mayoral deixà anar com aquell que sí vol la cosa. Reflexions conegudes a l'entorn de la responsabilitat que tenim els periodistes —últimament l'alcalde incideix i incideix en aquestes qüestions convençut que els informadors (els locals i els nacionals) no en fem massa cas— de parlar de les coses importants, relacionades, per exemple, amb la recentralització competencial que ha fet el PP (Partido Popular), amb moltes matèries que eren fins ara responsabilitat dels ajuntaments. Segons ell, els del PP deixen aquestes administracions properes sense unes quantes competències essencials per als ciutadans. 

I l'alcalde (acompanyats d'uns quants regidors socialistes i d'un convergent, 0 presència dels d'ERC, PP e ICV-EUiA) incideix i incideix sobre el tema... fins a recordar a tots plegats que el 2013 ha estat un any difícil per als mitjans de comunicació (tancament de Revista del Vallès...), etc., que l'atur segueix augmentant a Granollers i al Vallès, i que el panorama que presenta el 2014 és ple de dificultats a la vista que caldrà superar de la millor manera possible. Realista de mena, em dóna la impressió que em vaig trobar un Mayoral més realista que mai i especialment disgustat amb el moment polític. Un amic i col·lega em va apuntar sobre el tema: "El Mayo alcalde municipalista és fort; el Mayo alcalde ideològic no ho és tant". 

Al final, uns i altres (polítics i periodistes) vam compartir cafè, pastes... i els millors desitjos de cara l'any 2014. L'obsequi institucional, un calendari de taula amb fotos de la Festa Major de Blancs i Blaus de Pere Cornellas,  i una làmina de Ramon Ferrandis sobre el tràgic bombardeig de Granollers el 31 de maig de 1938.

Trobada de Nadal de l'alcalde Josep Mayoral
amb els mitjans  de comunicació / Foto: Toni Torrillas

Tot recordant la cuina dels bolets de Santi Santamaria

Els mitjans de comunicació han recollit aquests dies àmpliament, la notícia de la subhasta d'estris i divers material que el cuiner Santi Santamaria havia utilitzat al restaurant Racó de Can Fabes de Sant Celoni, tancat des del passat mes d'agost. L'objectiu, intentar aconseguir uns quants diners per fer front, imagino, als compromisos econòmics que la seva família ha d'afrontar en aquests moments de dificultats. Una situació complexa i complicada aquesta però, que vull entendre, comprendre...

No seré jo —ni molt menys— qui aprofiti l'ocasió per a fer llenya de l'arbre caigut. Aquest 2013 que s'acomiada de mica en mica, ha deixat pel camí unes quantes notícies relacionades amb el Vallès Oriental que han estat i són males notícies. Després de la sobtada mort d'en Santi ara fa dos anys, el seu imperi gastronòmic ple d'estrelles i de reconeixements és ja només un record. En aquest cas, com en d'altres de semblants característiques, en Santi era molt Santi i com s'ha pogut constatar només en Santi era capaç de fer allò que en Santi feia. 

Malgrat tots els esforços que hi han fet, els restaurants d'en Santi no han pogut superar l'absència de l'autor, però és evident que la seva cuina té i tindrà continuïtat a partir dels molts cuiners que van passar per Can Fabes i la resta de restaurants estrellats de l'Hospitalet, Madrid... que va dirigir. Evidentment, la comarca, el Vallès, ha perdut un referent gastronòmic que recordarem durant molt de temps. En Santi i la seva família van posar en el mapa gastronòmic mundial Sant Celoni, el Vallès, Catalunya..., espai/punt referencial ben merescut.

Molts dels estris utilitzats per en Santi i subhastats recentment, iniciaran ara d'altra vida en d'altres cuines d'altres restaurants. Llei de vida diuen. Aquests dies, mentre llegia la notícia de la subhasta i reflexionava sobre en Santi, la seva família i la mala sort que han tingut últimament... pensava en aquella dècada dels anys 70 en què em vaig trobar per primera vegada amb el nom Santi Santamaria. Va ser a la premsa local democràtica de Granollers d'aquella època. En Santi comunicava bé i tenia ja (sí, sí... i molt més encara) les idees clares sobre el futur polític de Catalunya. Després, primers anys dels vuitanta, deixà el periodisme local, començà l'aventura del restaurant de truites per a seguir experimentant amb la cuina dels bolets i superà ràpidament els cims del Montseny per descobrir-nos i explicar-nos les millors cuines del món. Tot això, sense oblidar les seves arrels, les seves dots com a periodista i comunicador, i el seu passat. Gaudir de la seva cuina i parlar amb ell era tot un plaer.

Conversa amb Santi Santamaria, any 2008 / Foto Xavier Solanas

La foto final és bona: Una de medalles!

Teatre Auditori de Granollers, divendres 13 de desembre, 8 tarda. Acte institucional de lliurament de les Medalles de la Ciutat 2013 per part de l'Ajuntament a l'Assemblea Comarcal de la Creu Roja, Col·legi d'Advocats i Fonda Europa. Els assistents —entre 300 i 350 persones— representen i fan costat, d'una u altra manera, a les entitats i a l'empresa guardonada. El format de l'acte, presentat pel periodista Pere Puig, ofereix les característiques generals d'altres anys: repartiment del llibre amb la història de les entitats, música en directe, lectura dels mèrits per part de la regidora de Cultura, Alba Barnusell; lliurament de la Medalla per part de l'alcalde Josep Mayoral —que també diu la seva—, e intervenció dels representats guardonats.

Es tracta d'un acte institucional i municipal tancat amb l'acord unànim —aspecte a destacar— de tots els grups polítics amb representació a l'Ajuntament: PSC, CiU, ERC, ICV-EUiA, PP. Tots aquests grups polítics hi són representats també a l'acte —aspecte a destacar— per diferents regidors. Políticament —aspecte a destacar— l'acord agrada tothom. Hi ha bona sintonia. 

Es tracta d'un reconeixement al servei de la Ciutat. La Medalla de la Creu Roja la reben junts —bonic gest— el president de l'Assemblea Comarcal a Granollers, Xavier Guàrdia, i el president de la Creu Roja a Catalunya, Josep Marquès, que també ho havia estat a nivell local. 108 anys d'història, de servei... Record especial per als voluntaris, per als socis de l'entitat... 

Per part del Col·legi d'Advocats és el seu degà, Josep Medina, qui rep el guardó en nom dels prop de 700 col·legiats que hi ha en aquests moments. Medina parla de drets, de justícia i de la tasca social que han de fer els advocats en aquests moments de crisi. Els del Col·legi d'Advocats reben aquest guardó tot just quan celebren el 90è aniversari de la seva fundació (1923).

Ramon Parellada, de la Fonda Europa, puja l'escenari per rebre la Medalla que reconeix tota una trajectòria dels Parellada relacionada amb els fogons i l'hospitalitat des de fa 242 anys, quan allí per 1771 van iniciar l'aventura fondista amb els Viñamata... La parada i fonda... a la Fonda Europa s'allarga una mica. Els platillos gastronòmic-culturals i socials que presenta en Ramon són generosament vallesans i entronquen ràpidament amb Catalunya i amb el món. La gent gaudeix de les seves dots comunicatives. Els platillos d'en Ramon (cuinats a base de Granollers, mercat, Porxada, dijous, arròs, ciutat, carretera, viatjants, Pla, Xammar, sang, cap i pota, tripa i peu...) agraden.

L'alcalde Mayoral&Buenafuente s'ha currat una vegada més —aspecte a destacar— les seves puntuals intervencions. Fa diana amb les seves paraules d'agraïment i reconeixement (sí, sí i sí tres vegades) i tanca l'acte. Després... arriba l'hora de les fotos. La foto final —aspecte a destacar— és bona! 

Teatre Auditori de Granollers, Medalles de la Ciutat 2013 / Foto: Paco Monja

Jordi Turull, la veu vallesana de La Pregunta

Catalunya, 12-12-13, Hora D (Migdia). TV3, directe. La Pregunta (amb majúscula): 1a, ... Estat; 2a, ...independent.  Foto de grup: el president de la Generalitat Artur Mas... i diversos representant de les formacions polítiques que han recolzat la proposta, entre els quals el portanveu de CiU,  Jordi Turull.

Després d'uns moments de dubtes... el president situa Turull entre Joana Ortega i Ramon Espadaler, ubicat aquest al costat de Francesc Homs. Poc després, el diputat convergent (Parets del Vallès, 1966), surt a escena per a explicar al costat d'Espadaler (UDC), el posicionament del seu partit (CDC).

El diputat Turull es converteix així en la veu vallesana de La Pregunta, tema del qual es parlarà i parlarà... En la seva intervenció, el diputat convergent repeteix paraules com emoció... 

Al llarg dels darrers anys, Turull,  a qui hem seguit en  la seva trajectòria política pel Vallès, ha assumit importants responsabilitats dins CDC. La seva presència en la foto d'avui (la de La Pregunta), serveix per a ratificar el camí que ha recorregut fins aquí. Turull, la veu vallesana de La Pregunta.

Declaració sobre La Pregunta / Foto: Agències

15 anys d'amor (i +...) de Frederic i Francina

Ahir dimecres, dia 11 de desembre, en Frederic Roda i la Francina G. Ars (parella de fet, artística, etc., etc...), van celebrar els seus 15 anys d'amor (i +...) al Teatre de Ponent, un espai escènic ubicat al Barri de Ponent que va nèixer l'11 de desembre de 1998 amb el segell d'independent, alternatiu... Experts en mil batalles de sectors ben diversos (cultura, gastronomia...) en Frederic i la Francina van decidir fa 15 anys, via crèdit caixaamigaforçalegalaleshores/encaranotanlladrescomara, apostar per un projecte teatral personal, propi... Decidits a provar noves experiències i sensacions, van fer cantonada en aquesta ocasió (com a empresaris i com a gestors), al centre del carrer de Ponent núm 60 de Granollers (barrisalapetita/espaiinformal). 

I van apostar pels grups de casa (Granollers/comarca/rodalies), pels grups catalans que camí de Barcelona necessitaven i necessiten un teatru per a presentar les seves creacions (Granollers&portad'entradadelagrancity), i pels grups de les espanyes, que habeylos haylos, que, de tant en tant, necessiten també mostrar els seus treballs més enllà de les comunitats (autònomes).

Una barreja aquesta complicada que en Frederic i la Francina han servit eficaçment durant 15 anys gràcies al suport d'uns quants amics (del teatre i de tot allò que ajuda a fer Granollers i no Granolleig...). En aquest viatje —les subvencions han fet la roda i la roda ha rodat a diferents velocitats i esperen que segueixi rodant per a celebrar uns quants anys més encara...)—, les companyies joves i no tan joves —oh, els sempre generosos còmics!— han pagat i seguiran pagant satisfets el seu peatge; en aquest viatge, els deia, la Francina i en Frederic... malgrat tot, encara no s'han fet rics.

Aquestes i d'altres reflexions pululaven per l'ambient del Teatre de Ponent ahir al vespre amb motiu de la commemoració i celebració dels 15 anys de la sala. Sàvies com sempre les paraules d'en Frederic; genial la Francina; encertades les intervencions de la regidora Alba Barnusell i de l'alcalde Josep Mayoral; en el seu lloc el representant de la Generalitat de Catalunya... 

A les cadires, uns quants amics del Teatre de Ponent; actors que han passat per la sala; record per a d'altres actors que ja no hi són però que també han estat Teatre de Ponent (Pepe Rubianes, Gavina Sastre...); reconeixement per als col·laboradors i treballadors i... final de la representació. Bé... després va ser el torn de la copa de cava, de les felicitacions...

Teatre de Ponent: 15 anys! / Foto: Teatre de Ponent

P.D. Durant uns quants anys, al Teatre de Ponent he gaudit d'unes rodes de premsa ben singulars que ara recordo satisfactòriament. Primer amb el desaparegut Jaume Maspons, després amb l'Estefania Marin i la Teresa Terradas...

El príncep Felipe té un amic a Granollers

El passat dia 5 de desembre, uns quants representants de la Junta de l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Granollers van ser rebuts en audiència a Madrid pel príncep Felipe de Borbón amb motiu de la celebració del 90è aniversari d'aquest col·lectiu professional. 

En el decurs de la visita, que va tenir una durada de 54 minuts, els de Granollers, amb el seu degà Josep Medina al capdavant, van tenir l'oportunitat de traslladar al príncep algunes de les seves preocupacions relacionades amb l'exercici de la seva professió —la d'advocat eh!— i d'altres aspectes vinculats al balonmano i a Granollers, municipi que si no recordo malament visità el príncep gairebé d'incògnit allí per 1991 amb motiu de la construcció del Palau d'Esports que havia de servir per acollir uns quants partits de classificació que es van jugar a la subseu olímpica. L'alcalde Josep Pujadas li va fer de guia en aquella ocasió.

El degà Medina va estar acompanyar en l'audiència per un grup representatiu de la junta, entre els quals, Ricardo del Castillo, Ramon Palau, Jesús Santos, Magda Pérez, Sílvia Rodríguez, Antoni Font i Joan Martínez. Els advocats granollerins van regalar al príncep la Medalla del Col·legi i una Porxada. Satisfet per la visita, diuen que el príncep, abans de marxar, els va dir que 'tinc un amic a Granollers i... records a l'alcalde', records que han fet arribar ja a Josep Mayoral. 

Nota: Quan el dia 19 de juliol passat els advocats granollerins —Medalla de la Ciutat 2013, distinció que rebran el proper dia 13 al Teatre Auditori juntament amb l'Assemblea de la Creu Roja a Granollers i la Fonda Europa de Granollers—van celebrar la festivitat del seu patró, Sant Raimon de Penyafort, s'havia convidat al príncep Felipe a presidir l'acte principal, però no va poder ser per problemes, diuen, d'agenda.

5/XII/2013, Madrid: visita de la Junta del Col·legi
d'Advocats de Granollers al príncep Felipe  / Foto: Web ICAG

Places de Granollers: Cabrits, Porcs/Mc'Hagu'm, Cony...

Al vestíbul de l'Ajuntament de Granollers (plaça de la Porxada) es pot veure des de fa uns dies una exposició de fotografies titulada Places amb història. És un recorregut per les places més antigues de la ciutat, tot i que els de l'Arxiu Municipal adverteixen que la plaça de la Porxada serà objecte d'una mostra especial en una altra ocasió.

Granollers ha esdevingut un espai de moltes places —petites la majoria— situades les més antigues dins les muralles i estructurades a l'entorn de la l'església de Sant Esteve i de la plaça Major. El nom de la majoria d'elles va lligat als productes que s'hi venien els dies del mercat setmanal, documentat l'any 1041 com a forum granularios, és a dir, mercat de Granollers. Les places més conegudes són: Plaça de les Olles, dels Cabrits, de l'Oli, del Blat, de les Gallines i de les Fruites. Algunes d'elles són recordades amb plaques i d'altres, no. 

Popularment, les places també tenen noms propis: plaça dels Porcs i/o plaça dels Mc Hagu'm (plaça de Lluís Maria Perpinyà); la de la Muntanya, dedicada a Mossèn Jacint Verdaguer; el Sot i/o plaça del Cony, que és (a la nota de premsa sobre el tema els companys de premsa han estat políticament correctes i han obviat Mc'Hagu'm i Cony) la plaça de Josep Barangé, anteriorment una zona ocupada per parc de l'Estació. També hi ha la plaça del Peix, la placeta de Sant Francesc, la plaça Negra (la de Folch i Torres), la plaça de can Sínia, la de Manuel Montanya... 

Al marge d'aquestes consideracions —estic convençut que cadascú té pel que fa a les places les seves preferències personals— vull destacar la sort que tenim tots plegats de comptar amb aquestes imatges i postals de les antigues places de Granollers, tot un document històric que millora amb el temps i que han fet possible uns quants fotògrafs, molts dels quals desconeixem fins i tot el seu nom. L'Arxiu Municipal (que conserva, estudia i documenta) fa bé la resta.

Plaça de Lluís Maria Perpinyà  1905-1915
(Popularment plaça dels Porcs i/o plaça Mc'Hagu'm) / Foto: Lucien Roisin

Antoni Cumella: Museu, 100 anys del seu naixement

El Museu de Granollers presenta des d'ahir dimecres l'exposició Antoni Cumella. De la formulació a l'obra, una proposta expositiva municipal que es podrà visitar fins el 16 de març de 2014 dins l'any del centenari del naixement de l'artista (Granollers, 1913-1985). L'obra d'aquest reconegut ceramista torna una vegada més al Museu i ho fa a partir d'unes peces ben concretes de col·leccions privades, familiars (de la pròpia família Cumella-Vendrell), institucions (Generalitat de Catalunya). 

El resultat, com ja és habitual, és sorprenent, ja que les obres d'en Cumella sorprenen sempre la vista i els sentits. Només cal observar —les ganes de tocar les peces sempre hi són— les escultures, gerros... i llegir les notes explicatives (molt importants), per anar  a un context general creatiu fàcil d'endevinar en la seva fase inicial (un torn...) amb un resultat final només a l'abast dels grans creadors. 

És aquest procés creatiu —el mateix que li ha estat reconegut internacionalment al llarg de la seva vida— el que el distingeix i el fa especial. L'exposició, que es presenta sota el disseny/guia Vicenç Viaplana i comissariat de Glòria Serra, ofereix l'oportunitat d'aprofundir en l'obra de Cumella a partir d'unes explicacions sobre l'artista i i la seva obra que s'agraeixen. No és la primera mostra de Cumella al Museu, ni la segona... Aprofitar el record del centenari del seu naixement és una bona oportunitat per conèixer millor la seva obra a través de conceptes lligats als colors, textures, formes, volums, traç... 

L'alcalde Josep Mayoral recordà que aquests dies demanarà al conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell, per tal que facin un esforç més —amb una bona exposició retrospectiva sobre l'artista, per exemple— per avançar una mica més en el reconeixement artístic d'aquest ceramista granollerí que és Creu de Sant Jordi, medalla d'or de FAD, Fill Predilecte de la Ciutat de Granollers... Les seves paraules van ser seguides amb interès per part dels assistents, entre els quals la vídua de l'Antoni Cumella, Agnès Vendrell, el seu fill Toni...

Cumella i la seva obra segueixen oferint grans possibilitats i les opinions sobre si Granollers hauria de comptar o no amb un espai/museu Cumella fix a la ciutat van i vénen com les aigües del Congost: un dia tranquil·les, d'altres amb més força... Hi ha qui opina que una mostra de la seva obra hauria d'estar permanentment presentada al Museu, qui va més enllà... 

En recordar la seva persona —no vaig tractar-lo gaire— em vénen a la memòria algunes entrevistes publicades a la premsa (una d'especial realitzada a L'Actualitat Comarcal per Jordi Pey amb dibuix de Ramon Vilanova poc abans de la seva mort), i els comentaris sempre excepcionals que sobre ell i la seva obra feien persones com Òscar Pelayo, Oriol Montaña i la seva dona Montserrat Ponsa...

El ceramista Antoni Cumella / Foto: Toni Cumella

Les obres del carrer Girona

Durant el dia d'ahir i segurament també demà, són molts els arquitectes (jubilats, aturats, veïns...) que segueixen amb atenció el final de les obres del carrer Girona de Granollers, una via principal  de la ciutat que des de fa uns quants mesos s'ha vist immersa en una rehabilitació general en el tram que va des del carrer d'Agustí Vinyamata fins al de Francesc Ribas. 

Hi ha qui considera que les millores eren més que necessàries i que han arribat tard; d'altres pensen que, en els temps que corren, sort n'han tingut! Els que manen a l'Ajuntament i han apostat per les obres, els de l'equip de govern del PSC —amb molts punts de vista ben diversos per part dels grups de l'oposició, però amb el convenciment general que alguna cosa s'havia de fer— consideren que les obres —fidels al calendari previst— marcaran un abans i un després per a aquest carrer. 

Els veïns, després de conviure amb els lògics problemes que aquest tipus d'obres comporten, tenen l'oportunitat aquests dies i més en tindran encara durant les properes setmanes quan comencin a passar els cotxes, d'avaluar els pros i contres d'una rehabilitació que, desaparcebuda, segur que no passa. Només faltaria, amb els calerons que ha costat! Les voreres molt més amples, el nou arbrat, les noves senyalitzacions i els nous serveis són... perfectament ben vissibles. 

A partir d'ara hi ha qüestions —ja se sap que això de les obres públiques dóna molt joc— que caldrà seguir amb atenció.

1.—Seguirà essent el carrer Girona una via d'entrada i de sortida de Granollers eficient?

2.—Es beneficiarà el comerç de tot aquest tram de les millores realitzades?

3.—Serà el carrer Girona un espai per  anar, visitar i comprar?

4.—Tindrà més color que fins ara?

5.—El carrer de Torras i Bages fa frontera amb el considerat com a centre de la ciutat?

6.—Notaran els veïns un canvi qualitatiu?

7.—Es ressentirà el trànsit rodat de la ciutat?

8.—S'ha perdut l'oportunitat de fer una reforma més àmplia a la zona com demanaven els de CiU?

9.—Hauria d'haver tingut cabuda el carril-bici que reivindicaven els d'ICV-EUiA?

10.—És el regal de Reis que els veïns del carrer Girona esperaven?

Nota: Els dia 5 de gener, Ses Majestats els Reis Mags travessaran aquest carrer.

Treballs d'asfaltat  / Foto: Web Ajuntament

Adéu a l'amic Sr. Esteve Gironella

Diumenge 1 de desembre: Esteve, bona tarda. Avui de bon matí quan hi he anat a buscar la premsa he vist que una ambulància es trobava estacionada davant de casa teva. I he vist la porta de casa teva oberta i he pensat el que he pensat i resulta que sí, que era cert el que he pensat. La mort t'ha visitat de matinada, mentre dormies, i ens has deixat als 86 anys...

Adéu amic Esteve, adéu Sr. Esteve Gironella i Deulofeu, fotògraf, company de feina i de moltes experiències viscudes junts a L'Actualitat Comarcal, Plaça Gran, Revista del Vallès... Va publicar també per altres diaris i revistes abans i després: Comarca Deportiva, Gol a Gol, Mundo Deportivo... Gràcies per tot Esteve: per la teva amistat, per les teves fotos, pels teus consells, per la teva companyia... Ens coneixíem des dels temps de Roca Umbert (anys 70) i ens hem conegut encara molt més al llarg dels 80, 90... i així fins ara.

Afortunadament, fa només uns dies vaig tenir la gran sort de passar amb tu un bons moments a casa teva. I vam parlar de premsa i em vas dir coses sobre Vallès i els últims moments que hem viscut que mai no oblidaré, de fotos, del Barça, de la vida... Amb la teva marxa perdem -els periodistes locals de Granollers- tot un exemple i un referent. Una vegada més, gràcies per les teves fotos, gràcies per ser com eres... Als teus fills Rafela i Alfred, el meu més sincer condol. Ara pots anar a retrobar-te amb la teva estimada muller, Antònia Molet. Adéu, amic Esteve, adéu.

Dilluns 2: A través de facebook són moltes les persones que diuen la seva sobre l'Esteve. Hi ha coincidència general en l'elogi. No podia ser d'una altra manera. Les bones persones com ell deixen un grat record. L'Esteve forma part dels fotògrafs de Granollers pioners que van mantenir un compromís ferm i constant amb la premsa de paper, donant molt més que el que van rebre.

Les seves fotos —com les dels seus companys i amics Antonio Alcalde, Juan Mas...— són encara ara un referent imprescindible per situar, fotogràficament parlant, el Granollers dels anys 60, 70, 80... del segle passat (carrers, actes socials i polítics, construcció de nous equipaments, seguiment esportiu, casaments, batejos...). Parlem d'una època en la qual les fotos no eren a l'abast de tothom i una època també en la qual es publicaven poques fotos en comparació amb les que es publiquen actualment.

A l'Esteve, com als seus companys, els va tocar fer la transició del blanc i negre al color, i allí estaven ells per a fer-ho possible. L'Esteve formava part —temps aquells— dels professionals compromesos amb la ciutat, els mitjans i els companys... Dificultats i problemes (per cobrar per part de les empreses...), sovint, molts; dificultats per a comptar malgrat tot amb les seves fotos, cap ni una. Esteve, gràcies per tot i fins una altra! Els funerals tindran lloc aquest dilluns a les 4 de la tarda, a la parròquia de Sant Esteve de Granollers.

Nota: A la foto, l'Esteve mostra el seu treball fotogràfic a Josep Garcia, fotògraf amic que li va fer aquesta imatge que va sortir publicada al llibre Records de Granollers, núm. 9 publicat el 2006 dins la col·lecció dedicada als fotògrafs locals i editada per l'Ajuntament. Aquell dia, l'Esteve era un home feliç en veure com es valorava el seu treball i com eren molts els amics i companys que compartien amb ell i la seva família aquell moment tan especial. 

Esteve Gironella, any 2005 / Foto: Josep Garcia

Vallesos núm. 6

La revista Vallesos Gent, terra i patrimoni —Vallès Oriental/Vallès Occidental— ja és al quiosc amb el número 6 de tardor-hivern. Lloable esforç el que fan l'equip que dirigeix el periodista Vicenç Relats i l'editor Ramon Vilageliu. Es tracta d'un número per llegir i... conservar a la biblioteca personal. Els vallesos en estat pur amb articles i reportatges sense fronteres i amb una presentació acurada que convida la lectura. 

Dues carpetes temàtiques, la dedicada als Pobles que van ser i a l'Any Xammar, mereixen una atenció especial. L'historiador Diego Sola presenta un treball extens sobre una temàtica que dibuixa la realitat dels dos vallesos tot incidint en pobles recordats, molts dels quals formen part ara d'altres municipis més grans: La Creu Alta, Gallecs, La Batllòria, Palou, Santiga, Sant Pere de Terrassa...  Una bona oportunitat per a conèixer a fons la realitat vallesana del passat i la seva relació amb el present.

També ens brinda la  revista una bona oportunitat —especialment als periodistes— per apropar-nos una mica més a la figura i obra del desaparegut Eugeni Xammar, periodista d'excepció, senyor, savi..., vallesà de l'Ametlla del Vallès que mereix l'atenció especial d'Albert Benzecry, Joan Safont, Ramon Vilageliu, Marta Bayo, Genís Tura, Quim Torra... Es tracta d'una bona proposta periodística i això fa que, en els temps que corren, la seva lectura es converteixi en un plaer.

Número 6 de Vallesos

Nota: El tancament de Canal 9 per part del PP és ja un fet. A València, més periodistes a l'atur, menys llibertat al carrer.

La carretera: de la Fonda Europa al Forn l'Espinasa

El proper dimarts dia 3 de desembre, la sala d'actes del Museu de Granollers acollirà a la tarda la presentació del llibre "La Carretera 1880-2010. De la Fonda Europa a can Peret de la Taverna", un treball realitzat per Pere Diumaró. Enric Garcia Pey, expert en tot allò que té a veure amb els noms i llocs de casa i toponímia en general, serà qui descobrirà en societat les claus d'un un llibre singular i molt granollerí, ja que de granollerins (veïns) ben cèntrics tracta. Després de l'èxit assolit amb el llibre dedicat als veïns (antics, d'ara...) de la plaça de la Corona, en Pere torna de nou amb una proposta molt similar però més ambiciosa encara.

¿Qui no té una opinió formada de la carretera? ¿Qui alguna vegada no ha trepitjat aquest espai tan cèntric del carrer Anselm Clavé? ¿Hi ha algun granollerí que pugui dir que mai no ha estat a la carretera, coneguda popularment aquesta com la zona que hi ha entre la plaça de la Corona i la Fonda Europa?

Durant molts anys, la carretera ha esdevingut un referent principal per al desenvolupament urbanístic social i econòmic de la ciutat. Diuen que els de Granollers li devem molt al general Prim. El fondista Paco Parellada i Novellas repetia sovint que sort n'havíem tingut d'ell els de Granollers: militar valent, polític il·lustrat... Des de 1848, la carretera ha marcat i marca —animals, carros, carruatges, automòbils, vianants...— el dia a dia de la ciutat. Convertida en una de les seves artèries principals —el cor el tenim els de Granollers a la plaça de la Porxada—, la carretera i aquest tram en concret han estat i són centre constant de moltes mirades i moltíssimes trepitjades.

Els darrers 165 anys i sota l'ombra allargada de la carretera, Granollers ha anat creixent de mica en mica. Aquest tram ha concentrat els millors establiments comercials des d'antuvi i la millor prova d'això és que s'ha convertit —per a satisfacció d'uns quants rendistes i per a desesperació i neguit de molta gent—, en una Milla d'Or on les botigues fa temps que han fet marxar la majoria de veïns que hi vivien. El resultat, a banda i banda i a peu de carretera, és, si fa no fa, en aquests moments el següent: botiga, botiga, botiga, botiga, botiga, botiga, botiga, El Cisne, botiga, botiga, can Botey, botiga, can Sagalés, botiga, botiga, botiga, botiga, botiga, botiga, botiga, botiga, botiga, botiga botiga, botiga, botiga, botiga, botiga, botiga, botiga, botiga, Museu de Granollers, botiga, botiga, botiga, Farmàcia Torrents, can Ramoneda, botiga, botiga, botiga, botiga, botiga, botiga, Viena, botiga, botiga, botiga, botiga, botiga, Ca la Sila, Fonda Europa. Els números imparells de les cases i edificis van des de l'1 de la Fonda Europa al 81 del Forn l'Espinasa -banda esquerra-, i els parells, del 2 de l'Oficina de Turisme al 74 de Marga Confeccions -banda dreta-.

Al llibre que comentem, en Pere Diumaró fa un recorregut històric d'aquest tram tot descobrint, principalment, el passat anterior a aquesta etapa actual amb concentració massiva de botigues. Ho fa tot comptant amb les brillants i encertades opinions i reflexions dels periodistes Josep Maria Codina, Josep Mas i Albert Jordana, i la més humil del que això escriu, i d'antics veïns de la carretera, entre els quals Pep Comas. L'Arxiu Comarcal, l'Arxiu Municipal de Granollers, l'Arxiu de Revista del Vallès i diversos articles que van sortir en el seu dia en aquesta publicació sobre uns quants establiments (signats per José Mas, Roberto Giménez, Frederic Nadal, José Antonio Pilar, Francesc Barbachano...) aporten material ja conegut però molt representatiu. A destacar tanmateix la relació de notícies que sobre la carretera s'han publicat a la premsa granollerina (La Gralla...) i els retrats literaris d'uns quants granollerins ben coneguts que hi van viure: Josep Estrada, Joan Calderon, Joan Massó, Joan Carbó, Antoni Cumella, Joan Barbany, Emili Botey, Jaume Serra, Pere Viaplana...

També hi ha el repàs al padró municipal de diferents anys. El resultat, un llibre de 400 pàgines i 380 fotografies relacionades totes elles amb la carretera. Es tracta d'un treball personal, extens i meticulós (amb alguna llicència com passa en el cas del titular) en el qual en Pere, el noi de can Peret de la Taverna amb més de 80 anys i que gaudeix de vistes excepcionals des del balcó de casa seva de la plaça de la Corona i del carrer Anselm Clavé, ha fet realitat. Poques persones podien fer com ell i amb tanta propietat un llibre així. Ell, veí de la carretera, ho ha fet possible. Enhorabona!

Portada del llibre sobre la carretera de Pere Diumaró

La 24a Matagalls-Granollers

A aquestes hores del matí, centenars de caminants (entre els quals uns quants corredors), participen a la 24a Marxa Matagalls-Granollers, una prova de 40 quilòmetres que organitza l'Agrupació Excursionista de Granollers (AEG). Els primers corredors de ben segur que hauran arribat ja a la seu que l'AEG té al carrer de Corró, punt i final d'una iniciativa que es manté en el calendari de proves de muntanya comarcals amb una notable i destacada participació. Es tracta d'un recorregut que exigeix esforç i ressistència mental, ja que ofereix una mica de tot: pujades, baixades, pla...

En aquesta edició els organitzadors esperaven comptar amb uns 700 inscrits entre els participants de la llarga de 40 quilòmetres i la semi de 20, una alternativa que compta també amb uns quants  entusiastes. La Matagalls-Granollers forma part -cada dia més- del calendari de proves que les agrupacions excursionistes posen a l'abast de la gent per fomentar la pràctica d'un esport saludable que enganxa i crea passió. Diuen que tot es començar. Primer 5, desprès 10 quilòmetres... En aquest cas, el recorregut que s'inicia a Sant Marçal ofereix grans possibilitats paisatgístiques pel Montseny més natural i singular, amb el cim del Matagalls  (1.697 m.) com a punt referencial de la Serralada Prelitoral.Un ampli panorama s'obre als peus dels caminants en aquest punt. Diuen que en dies clars es pot contemplar el Port del Compte, els Rasos de Peguera, la serra d'Ensija, el Cadí, el Moixeró.... Avui no ha estat el cas segons podem observar a través de la foto de l'Àlex Sastre.

Com és norma també ja des de fa temps, els nous Kilian Jornet -que cada dia són més-... han iniciat el recorregut tot corrent a primeres hores del matí i molts d'ells ja hauran acabat, però la gran majoria farà la seva arribada a la seu del carrer de Corró entre les dues i les tres del migdia, després de 6-7 hores de caminar: Passat el mític Matagalls arriba l'hora de Coll Formic, Pla de la Caaaaaaaalmaaaaaa, zona boscosa de Cànoves, Les Franqueses, Granollers...

L'experiència fa que els de l'AEG, comandats pel seu president Carles Garcia, ofereixin cada any una gran prova per a satisfacció general. En aquest temps en els que aquest tipus de proves tenen una gran acceptació, m'agradaria saber què en pensaria el geògraf Dr. Salvador Llobet, fundador de l'entitat allí pel 1928 al cim del Suí, d'aquesta febrada que hi ha ara per córrer i caminar, ja que per a ell l'excursionisme era bàsicament una manera de descobrir i estudiar el territori. I ell -el noi de Can Passaserres- això ho va fer -tots ho sabem- a la perfecció. Aquesta vegada m'he quedat a casa i no he gaudit/patit d'uns 40 quilòmetres que em porten bons records, entre els quals la conversa que vaig tenir fa uns quants anys tot baixant del cim de Matagalls amb el desaparegut Joan Bretcha; la satisfacció que em va donar estar acompanyat del meu nebot Nacho en una altra edició... L'any que ve -serà l'edició número 25- potser repeteixo experiència.

Àlex Sastre, cim de Matagalls,  24/11/13

Nota:

Dilluns 25 de novembre al matí. Llegeixo a El 9 Nou que es limitaran les curses i caminades al Parc Natural del Montseny per a garantir la conservació de l'espai. Em sembla una bona pensada. Especialment en determinades zones i espais concrets. El periodista Ferran Polo ho explica molt bé en un ampli reportatge.