MItja Marató de Granollers: el dorsal 11275, (abans i després) a punt!

Des de primeres hores del matí, Roca Umbert Fàbrica de les Arts de Granollers s'ha convertit en Roca Umbert Fàbrica de l'Esport. El moment Mitja Marató Granollers-les Franqueses-la Garriga està més a prop. Falten poques hores: avui, demà i... fins diumenge a 2/4 d'11 del matí. A la fàbrica de l'esport, aquest matí tot va fucionant d'acord amb els plans previstos per l'organització. Els de l'Associació Esportiva la Mitja de Toni Cornellas i molta Cia., han mobilitzat un any més centenars i centenars de voluntaris. Tot és a punt per a una nova edició, la número 28 em sembla. Tot és a punt per seguir posant en el mapa de les grans proves d'atletisme —i amb una bona nota— aquesta de Granollers. Granollers Vila Oberta a l'esport. Més de 12.000 participants decidits a fer realitat els seus objectius personals: uns a la Mitja, d'altres al Quart...

Aquest diumenge, Granollers correrà. De fet, ja fa dies que corre. És un fet que es pot comprovar des de fa mesos amb la presència al carrer de centenars d'atletes que preparen la cursa tot participant en el programa "Comença a fer la Mitja". D'altres, com jo, van/anem per lliure. A Granollers tothom corre! Uns i altres han ocupat/em últimament els carrers i el passeig fluvial, preferentment, un dia sí i un altre també. El moment de la veritat és a punt d'arribar. L'ambient és extraordinàriament esportiu aquest matí a Roca Umbert. Tothom recull els dorsals: el seu, el dels seus amics... Tot és perfectament organitzat. El lliurament dels obsequis és un punt de trobada obligat. La fila de les talles petites, la de la gent en més estat de forma, és de les més llargues. A la de la XXL, la meva, gairebé no hi ha ningú! Sóc el dorsal 11275. Em sembla que més o menys correspondrà, si arribo fins el final, al número d'arribada. Torno a la Mitja després d'uns quants anys. L'experiència de 2008 va ser bona però massa durilla per a mi. 

Diuen els d'El 9 Nou, que dediquen avui un especial de 12 pàgines al tema, que Wilson Kipsang i Estephen Kiprotich, dues de les estrelles participants, correran amb 12.000 més. Espero tenir temps per a veure'ls en acció. Sempre és un plaer veure competir i comprovar com afronten la llarga recta d'arribada fins a la meta els grans atletes. I espero veure també —oh, gran foto— la cara de milers d'atletes que se senten més atletes que mai per un dia i per unes hores. Molts correran/em a casa, rodejats d'amics i coneguts. Quins nervis! El dorsal 11275 és a punt. A la família correm tres! Fins diumenge Mitja!*

*1.-La prova, en directe per VOTV.

**.-Dilluns 3 de febrer: Estephen Kiprotich no ha pogut venir a Granollers finalment per culpa d'una lesió. Ha guanyat Wilson Kipsang amb un temps de 1h1'18''. 12.000 participants. Bona matinal, amb una mica de fred però amb un sol espectacular. Gran ambient en diversos trams de la cursa: Granollers, les Franqueses, la Garriga... Molta gent animant els corredors, un aspecte que agrada molt amb crits de "vinga Albert, vinga Pau, vinga Vicenç, més Lluís, aupa Carles, endavant Montse...".  A la família, tots tres corredors hem arribat a meta i tots trets amb els objectius assolits. Una vegada més, els de l'Associació Esportiva la Mitja, han estat capaços de fer una gran prova amb gran participació i tot ha sortit rodó. Granollers, Vila Oberta a l'esport amb majúscules. Fins l'any que ve Mitja! 

Aques proper diumenge, nova cita amb la Mitja Marató
Granollers-les Franqueses-la Garriga / Foto: PM

Diumenge dia 2 de febrer, camí cap a la meta / Foto Lluïsa Melillas.
:

Contra els desnonaments, amb les PAH es pot

Llegeixo a La Vanguardia d'avui: "Més de 35.000 famílies van perdre la casa el primer semestre del 2013". I segueixo llegint: "Els desnonaments van augmentar malgrat les mesures de bones pràctiques". La lectura de la notícia coincideix en el temps amb el descobriment via Facebook d'unes quantes fotos realitzades per Eduard Olivés als integrants de la PAH (Plataforma d'Afectats per la Hipoteca) de Granollers. Les fotografies fan referència a una de les moltes accions que els actius integrants d'aquesta PAH han dut a terme últimament a Granollers. Acostumo a estar al corrent de les seves actuacions i activitats. Em sembla un col·lectiu a tenir en compte i em semblen bé moltes de les accions que fan en defensa dels seus representats. Fa uns dies els vaig veure en plena acció matinal a la seu del Banc Santander de la plaça Perpinyà de Granollers.

Trobo que són un grup ben organitzat. Participar en una de les seves assemblees —tenen lloc els dilluns a la tarda al local de l'AAVV del Camí Ral a l'avinguda Prat de la Riba—és una cosa que marca. Almenys, a mi, em va marcar considerablement. Tot i estar acostumat a veure situacions de conflicte social complicades, reconec que vaig viure un moment especial el primer dia que vaig assistir a la primera assemblea. La sala, força àmplia..., gairebé queda petita cada setmana. 

Els assistents/participants, són sovint persones que pateixen situacions complicades. Hi ha gent de tots els colors i de totes les edats. I hi ha també gent ben diversa: pares de família d'avançada edat, matrimonis joves, casats, separats, divorciats... Les històries que compten presenten totes un denominador comú i fan referència als problemes que tenen la majoria d'ells a l'hora de fer front a una hipoteca que un dia van signar confiats en un banc o caixa i que ara no poden pagar. Hi ha gent que parla emocionadament, d'altres que ploren... Hi ha nens que escolten com els seus pares relaten els seus casos... Molts d'ells busquen en la PAH la solució final que abans no han trobat, ja que bancs i caixes els han amenaçat amb el desnonament. Tenen por a quedar-se sense res, es veuen vivint al carrer... 

Malgrat aquesta situació complicada, els de la PAH segueixen treballant sense defallir. Hi ha casos que han solucionat favorablement; d'altres... Diuen que amb alguns bancs i caixes s'ha avançat considerablement i que el grau de consciència davant el problema ha augmentat. Saben els noms del directors de les sucursals, coneixen la gent i com plantejar els temes... Però diuen que amb això no n'hi ha prou i diuen també que calen noves lleis i més propostes per protegir els més dèbils. És per això que demanen ajut i recolzament —com ho van fer i la van trobar a l'Ajuntament de Granollers fa uns mesos— a les institucions, entitats...

Davant tanta injustícia, les PAH, una veu a escoltar.

Manifestació de la PAH de Granollers / Foto: Eduard Olivés

Aquells bombardejos dels dies 24, 25, 26... de gener del 39

Aquests dies i aquest mes de gener, es compleixen setanta-cin anys dels bombardejos que l'aviació italiana al servei de Franco propicià a Granollers els dies 24, 25 i 26... de gener del 1939. Després del terrible bombardeig del 31 de maig de 1938 (224 morts, centenars de ferits...), Granollers i d'altres poblacions vallesanes (les Franqueses del Vallès, Canovelles, Cardedeu, el Figaró, Mollet del Vallès, la Garriga...) foren durament castigades per les tropes franquistes. El balanç de morts, segons els historiadors, es xifra en una setantena de persones. Avui, ara fa 75 anys, la gent de Granollers i comarca van veure els avions... 

Aquest malson és objecte avui d'un record especial. Ho ha fet l'Ajuntament de Granollers amb l'organització d'un seguit d'actes (xerrades, conferències, exposición, publicacions —reportatge especial a Granollers Informa), i ho fan també d'altres entitats, mitjans de comunicació... Especialment ben presentat i documentat he trobat el reportatge que podem llegir avui a les pàgines centrals d'El PuntAvui titulat "75 anys. Diari d'una ocupació". La periodista vallesana Anna Ballbona fa un recorregut per aquells tràgics fets de la mà de l'historiador Joan Garriga, gran coneixedor del tema, tot inicidint en records de persones que hi van viure aquella tragèdia, entre els quals l'escriptor i pedagog Joan Triadú.

Els bombardejos formaven part d'un pla que tenia com a objectiu principal, els darrers mesos de la guerra, castigar les poblacions per on marxaven i fugien en retirada, cap a l'exili, les tropes republicanes, acompanyades, en molts casos, de milers de persones que no havien participat en la guerra. A Granollers, un centenar d'edificis van resultar afectats per les bombes: Hospital, tallers de la foneria de Can Trullàs, Roca Umbert, la fàbrica d'electricitat d'Estabanell i Pahissa...

Després de les bombes de l'aviació... l'ocupació física dels municipis anava a càrrec de la tropa, representada per soldats de l'anomenat exèrcit "nacional". Les tropes, ocupaven un municipi, s'hi quedaven uns dies mentre s'establia l'ordre corresponent... A Granollers arribaren i entraren el 28 de gener; a la Garriga, el 2 de febrer... Milers de soldats van participar-hi activament en aquelles entrades triunfals. Un d'ells es deia Pedro. Entre la mili i la guerra va estar més de set anys fora de casa. Era natural d'un petit municipi de Burgos i sempre va ser soldat ras. L'any 1974, ja jubilat, ell i la seva família es van traslladar a viure-hi a Granollers. Un dia... va voler anar a la Garriga. Ho va fer un diumenge al matí. En arribar a un carrer va reconèixer una casa i parlà amb dues dones durant uns minuts. Les persones per les quals preguntava ja no vivien allí. Havien viscut, sí, però ja no hi eren des de fa anys. L'emoció es palpava en l'ambient. Van tractar de la Guerra Civil, de l'arribada de les tropes nacionals a la Garriga, de la vida al poble els primers dies de l'ocupació... Pedro, aquell soldat, era el meu pare.

La fàbrica de Roca Umbert, incendiada. / Foto: Arxiu Municipal

El Dret a Decidir ja té Taula a Granollers

Ahir a la tarda, la sala Joan Bretcha del Casino de Granollers va acollir l'acte de presentació pública de la recentment constituïda Taula de Granollers pel Dret a Decidir. Una setantena de persones, amb l'assistència de diversos representants d'entitats socials, polítiques i culturals seguiren amb atenció un acte que presentà la M. Dolors Taulats, coordinadora de l'AT Granollers, destacant la presència de dos coneguts portaveus granollerins, la Lluïsa Salvador i l'Agustí Corominas. 

Després que la Dolors expliqués com s'havia gestat la proposta, van ser la Lluïsa i l'Agustí els encarregats de fer la lectura del Manifest. 

Es tracta d'un document en el qual es diu: 

• "...manifestem el nostre ple suport al procés democràtic que expressa el Parlament de Catalunya per tal que el poble català pugui exercir el seu dret a decidir. 

• Catalunya, com a nació que és, té dret a decidir el propi estatus polític. Reclamem per legitimitat democràtica que la ciutadania de Catalunya puguem exercir amb el nostre vot el dret a decidir sobre el nostre futur polític, nacional o social. 

•En aquest sentit, urgim a tenir en compte totes les vies legals per exercir-lo, així com a considerar també altres maneres de mobilització popular com a eines vàlides i legítimes per a la consecuicó d'aquest dret".

Els primers signants i promotors de la Taula de Granollers pel Dret a Decidir es comprometen mitjançant l'acord al qual han arribat "a treballar per fer possible la màxima participació i la coresponsabilitat de tota la ciutadania de Granollers en el procés democràtic endegat a Catalunya i en el seu futur institucional a través dels valors democràtics concretats en el dret a decidir". 

Els promotors —ara es vol que d'altres entitats, persones... recolzin el document— de la Taula han estat: Assemblea Nacional Catalana de Granollers, Casino de Granollers, CDC Granollers, CCOO Vallès Oriental, CUP Granollers, ERC Granollers, ICV, Òmnium Cultural, PSC Granollers, Reagrupament (Vallès Oriental), UGT Vallès Oriental, Unió Democràtica de Catalunya, Xics i Som Granollers.

A la foto de grup es pot veure les persones que van representar les diverses formacions i entitats que han promogut i signat la creació d'aquesta Taula. La presència, signatura i compromís amb la Taula per part del PSC Granollers, representat per la seva 1ª secretària i regidora a l'Ajuntament, Maria del Mar Sánchez, va ser un dels aspectes més comentats. Especialment, per les controvèrsies i diferències que el tema està originant dins el PSC a tot Catalunya i també en clau local. Preguntes sobre aquesta qüestió: obrirà aquest tema un debat diferencial en el PSC de Granollers? Què farà el PSC quan els demanin que recolzin en el Ple aquesta proposta?

Nota: Per cert, signo el document a nivell personal... en data d'avui, 23 de gener del 2014.

Els representants d'entitats i partits promotors de la Taula
de Granollers pel Dret a Decidir / Foto: Xavi Mañosa

Soy (de) Burgos

Después de la batalla, parece que ha llegado la calma. Desde hace unos días, mis primos de Burgos que funcionan vía Facebook parecen estar más tranquilos, más sosegados. Nunca les había visto tan unidos y tan cabreados por una misma causa. El explosivo caso Gamonal les ha sacado de sus casillas y se han vuelto -unos lo son más que otros- revolucionarios totales. Mis primos que viven en Burgos, como otros primos que conocen bien la realidad del Barrio Gamonal-Capiscol desde hace años, se han visto identificados con los cientos de vecinos que estos días han salido a la calle para protestar por las obras de un modernísimo bulevar que el Ayuntamiento pretende construir olvidando otras necesidades más urgentes.

Mis primos, que viven muy cerca de Gamonal y que tienen amigos y conocidos en este barrio, se sienten estos días Gamonal. Todos son Gamonal. Gamonal en Burgos es sinónimo de barrio —a lo mejor el nombre de barriada serviría mejor para identificar esta poblada zona—y de punto de llegada y de encuentro para muchos burgaleses de la provincia que han emigrado y emigran aún de los pueblos a la ciudad.

Gamonal-Capiscol barrio ya era Gamonal-Capiscol barrio los años 70. En mi época de estudiante (viví dos años muy cerca de la zona en cuestión: estudiaba en el Instituto Nacional Masculino de Enseñanza Media Conde Diego Porcelos y residía en el Colegio Menor de la Juventud Generalísimo Franco...), los estudiantes íbamos a los cines de Gamonal-Capiscol como quien iba al cine de barrio. Allí vivía y vive aún mi prima Luisa, justo en la línea delimitada por la calle Vitoria y el barrio. El resto ya se lo pueden imaginar: largas sesiones de tarde y noche, paisanos con boina, muchos jóvenes soldados vestidos de militar... Ir a Gamonal tenía su cosa entonces. Con el paso de los años, el Gamonal situado entre la calle Vitoria y la carretera de Logroño ha ido creciendo y creciendo... intentando —en un equilibrio no siempre fácil de lograr— encontrar su justo sitio entre unas cuantas importantes empresas que había en la zona.

Para miles y miles de familias burgalesas, entre ellas algunas conocidas de Fresneda de la Sierra Tirón, mi pueblo, Gamonal-Capiscol se presentaba y se presenta aún, urbanísticamente hablando, como una oportunidad para empezar una nueva singladura en la ciudad: pisos más asequibles, entorno familiar conocido, situación relativamente cercana al centro... El resultado con el paso de los años, la construcción de bloques y más bloques de viviendas que no han ido acompañadas de sus correspondientes servicios públicos, con falta de zonas verdes y de aparcamientos... La única principal vía de escape (y de aparcamiento) era y es la ancha calle Vitoria, la misma que el conocido empresario Antonio Miguel Méndez Pozo quiere ahora bulevarizar por todo lo alto en un importante tramo con el permiso de los mandatarios del PP del Ayuntamiento, dejando a los vecinos sin cientos de plazas de párquing. Y lo quieren hacer ahora, en un barrio castigado por la crisis y el paro...

A partir de aquí, lo que ha pasado estos días es bien conocido: manifestaciones, quejas... Gamonal ha convertido a Burgos en un ejemplo de lucha vecinal y de movimiento social. Y el ejemplo ha cundido y son muchas los barrios que se se sienten Gamonal y muchas las ciudades que quieren ser Burgos. Por eso y por muchas cosas más, mis primos están que echan humo, sí, pero les veo contentos y especialmente orgullosos de ser burgaleses. "Burgos existe más allá de los tópicos ya conocidos (frío, tierra de curas y monjas, ciudad de la Castilla profunda, capital de la España franquista, gente seria y seca...)", me dicen ellos contrariados. 

Está constatado y demostrado —eso lo digo yo— que en esas tierras se jugó mucho la evolución del hombre hace millones y millones de años y que ahora, en pleno siglo XXI, la revuelta vecinal y social parece iniciar también una nueva evolución. Veremos a ver qué pasa. Soy (de) Burgos. Gamonales saludos.

Nota. Redacto el sábado día 18 de enero: el Ayuntamiento de Burgos ha decidido parar el proyecto de obras del bulevar. El efecto Gamonal/Burgos se hace notar en Barcelona, Madrid....

Avisos que se pueden leer en Internet sobre los hechos
relacionados con las protestas vecinales de Gamonal 

El 10 d'abril, cita amb la Premsa granollerina!

Capçaleres de la premsa granollerina / MP.

Ja hi ha data. El proper dia 10 d’abril, a les 8 del vespre, al Museu de Granollers, el Centre d’Estudis de l’Associació Cultural té previst presentar una Ponència amb el títol genèric de “La Premsa a Granollers (1982-2014), un encàrrec en el qual treballo des de fa setmanes. Encara amb el títol final per decidir (col·legues ajudeu-me!) iniciarem el recorregut allí on justament el va deixar en Joan Subirà Rocamora el 1982, quan va publicar dos llibres (editats pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya), que són tot un referent i un exemple de bon periodisme. Gràcies a aquell treball i a la bona tasca que fan des de l’Arxiu Municipal (amb diverses publicacions a l’abast de tothom via consulta internet), periodistes, historiadors i públic en general, podem conèixer quines han estat les publicacions més importants de la ciutat des de 1882 fins a 1982, i quin és el seu contingut.

A la Ponència, intentaré seguir el camí marcat per en Subirà tot referenciant les publicacions que s’han editat des d’aleshores fins ara a la ciutat (Revista del Vallès, Plaça Gran, Reclam Informació Comercial, Vernissatge, Publijordi, L’Actualitat Comarcal, Revista-Magazine Comarca, El 9 Nou, Vallesos, La Portada, Gol Esports, L’Actualitat de Granollers, La Pipa, Ara Vallès, NacióGranollers.cat, Granollers Informa, Granollers Aktual, El Tot Granollers i Vallès Oriental, Tot Oci Vallès Oriental, El Vallès del S. XXI...) i d’altres amb incidència a la ciutat (Línia Vallès, El 10, Flash edició Vallès Oriental i Occidental...) així com les relatives a entitats, institucions (Granollers Informa, Oncovallès...).  Moltes d’elles ja van ser referenciades en el seu treball per en Joan Subirà i avui es troben ja desaparegudes, fet pel qual seguirem referenciant-les a l’estudi determinant la data del darrer número, les circumstàncies en les quals van tancar...

Més enllà d’aquestes consideracions i com ja és costum en mi, faré un repàs pels editors, periodistes i col·laboradors que hi han participat i participen encara en uns quants d’aquests projectes. Parlaré de noms i cognoms: Mercè Cabanas, Jaume Maspons, Joan Besson, Josep Manuel Mumany, Eduard Boet, Sebastià Roca, Didac Valls, Modest Bonet, Jaume Rius, Joan Illa Morell (JIM), Frederic Nadal, Jordi Pey, Josep Mas, Lluís Tintó, Joan Garriga, David Bassa, Xavier Salvador, Montse Tejera, Ramon Ferrandis, Lluís Esteban, Josep Garrell Soto, Montse Erra, Joan Carles Arredondo, Donat Putx, Josep Vilarroya, Ferran Polo, Teresa Terradas, Francisco Mora, Josep Garcia, Jordi Abayà, Roberto Giménez, Jonathan Gelabert, Ramón Mora, José Mas Ulied, Francisco Barbachano, José Antonio Pilar, Lola Robles, Raquel Paredes, Santi Montagud, Jaume Borràs, Marina Martori, Griselda Escrigas, Xavier Solanas, Oriol Serra, Jaume Ribell, Norma Vidal, Albert Serra, Jaume Purtí, Vicenç Relats, Jaume Vilageliu, Santiago Cucurella, Sara Ramos, Lluís Sitjes, Elisenda Cuquet, Dolors Pedrosa, Joan Sala Vila, Xavier Giménez, Imma Juncà, Míriam Torres, Josep Vilar, Montse Garriga, Antonio Alcalde, Xavier Porcel, Esteve Gironella, Joan Mas, Jordi Calvet, Paco Cuevas, Adrià Barrio, Lluïsa Melillas, Jordi Sanuy, Sònia Bartrés, Chema Español, Montserrat Ponsa, Montse Redondo, Esteve Garrell, Rosa Ruera, Eugeni Rius, Lluís Torres, Joan Barcon, Jaume Camp, Joan Colomé, Manel Clot, Esteve Sarroca, Jordi Resina, Jaume Segalés, Jaume Camprubí, Soledad Castejón, Ramon Pozo, Alfred Usart, Pere Comas, Carme Clopés, Lluís de Planell, Anna Pagespetit, Juan Tejero, Josep Bosch, Joan B. Mauri, Montserrat Medalla, Montserrat Saboya, Montserrat Canyameres, Pere Julià, Joan Portet, Pere Mateo, Andreu Ribas, Joan Serrat, Manel Sala, Cinto Blanchart, Salvador Castells, Montserrat Dalmau, J. Rovira, Quico Sala, Mercè Serras, Francesc Circuns, Josep Marquès, Josep Maria Ventura, Emili Galo, Benet Sànchez, Jordi Ramos, Salomé Altimira, Ramon Vilanova, Mercedes Maestre, Lucre Ríos, Jordi Corts, Ester Corts, Maria Giménez, Jordi Ribó, Josep Lluís Sólvez, Ferran Salamero, Carlos Paredes, Jesús Solsona, Esteve Sala, Ramon Font, Antonio Rodríguez, Maribel Margaix, Patricia Cuní, Ramon Bufí, Esteve Sarroca (XIXU), Donat Puig, Salvador Llobet, Ricard Caussa, Josep Algueró, Jaume Llacuna, Maria Rosa Martín, Salvador Estany, Teresa Baylach, Joan Aliguer, Pere Crusellas, Josep Bober "El Rapsode del Vallès", Miquel Galmes, Esteve Plantada, Toni Torrillas, Montse Gilabert, Toni Molina, Albert Segura, Josep Arenas, Ramon Munné, Carme Grau, Josep Maria Codina, Llorenç Pascual, Marta Queralt, Joan Orriols, Jaume Bellavista, Pere Viaplana, Carles Font, Xavier Quer, Joan Catafal, Jordi Badillo, Núria Piera, Patricia Bassa, Jordi Calls, David Brunat, Montse Eras, Eduard Mas, Gemma Terés, Josep Homs, Santi Santamaria, Fermí Puig, Josep Nogués, Arnau Nadeu, David Centol, Pamela Martínez, Eduardo Abarca, Òscar Masó, Dani Mateo, Sandra Sabatés, Sílvia Solanas, Sara Cañete, Ramon Renedo, Stefano Puddu, Ramon Solé, Montserrat Rius, Laia Coll, Júlia Hinojo, Anna Ballbona, Vicenç Viaplana, Oriol Garangou, Xavier Bardolet, Josep Maria Boixareu, Joan Manzano, Òscar Riu, Ovidi Huertas, Xavi Mas, Esther Moreno, Pere Valls... Vet aquí que hi ha molts i molts més noms encara, eh!

I, evidentment, aquell dia a la Ponència (Quin títol la posem, eh!), parlaré també dels bons periodistes; dels excel·lents companys; dels editors (dels bons i dels no tan bons); del passat, present i futur de la premsa en paper; del present i futur del periodisme digital i de les publicacions que hi ha actualment...

I al final de la Ponència espero compartir amb tots vosaltres i aquells que vulguin assistir-hi a l’acte —si hi ha bona entrada a veure si els de l’AC de Jordi Planas i Cia. tenen un detallet— una copa de cava per la premsa, els periodistes, el periodisme... El 10 d’abril a les 8 del vespre, al Museu, passaré llista, companys! L’entrada és lliure. Fins aleshores!

Siqui Sánchez, Granollers: Marxant una de vàters del món!

"... De vàters n'hi ha de moltes classes, tot i que la major part de la gent es limita a dividir-los en bons i dolents, nets i bruts. L'univers del vàter és molt més ric i complex, però li hem girat l'esquena (literalment) durant segles. Molt viatger intrèpid, molt Coronel Tapioca, però d'aquest tema, ni una paraula. I en canvi, és el primer que trobem a faltar quan sortim de casa. (...) Serà menys o menys sofisticat, més o menys car, canvien les formes i l'embolcallat, però en essència seguim amb el mateix forat des de fa 3.000 anys. El lavabo no és només una necessitat bàsica universal, és també una manifestació de la cultura i creativitat humanes. A través del lavabo podem fer-nos una idea bastant aproximada dels valors i principis que regeixen una societat, dels seus costums i maneres de pensar". 

La següent declaració de principis sobre els vàters no és meva, sinó del fotògraf professional Siqui Sánchez (Granollers, 1962). Aquest dimecres, a les 8 del vespre, el fotògraf granollerí presentarà a la Sala Zero de l'Espai d'Arts de Roca Umbert, el doble projecte ToiletPlanet. Un viatge als vàters del món. A saber: exposició d'una sèrie de fotos de vàters dels cinc continents ("...de totes formes, maneres i colors"), i llançament —l'edició que es finançarà via Verkami amb aportacions de 25, 36, 46 euros fins arribar als 9.000 euros pressupostats ja està en marxa...— d'un llibre que constarà de 250 pàgines i més de 300 fotos de vàters de més de 50 països. La proposta promet.

Fa temps que segueixo els treballs d'en Siqui. Sobre el tema —la veritat és que jo no vaig posar res en el seu dia a l'entrevista de Revista del Vallès per considerar que era una qüestió que aleshores no tocava i de la qual ja tindríem temps de tractar— vaig parlar amb ell informalment quan vaig entrevistar-lo a la redacció per parlar dels seus viatges a la perillosa Ciudad Juárez amb motiu de la publicació d'un llibre en el qual va col·laborar seguint les passes literàries de l'escriptor xilè Roberto Bolaño. Els textos eren de la Dunia Gras i Leonie Krentler. Després d'unes quantes setmanes, em va semblar, però, molt interessant i encertada l'entrevista que li va fer Víctor-M. Amela a La Vanguardia sobre el tema en qüestió. Diana periodística total!, vaig pensar amb enveja.

I és que el tema dels vàters i la seva  simbologia —en Siqui considera que "presenten una radiografia de l'estat del món actual"— sempre m'ha interessat. Entre els reportatges periodístics socials a fer a nivell comarcal tenia un de pendent amb el títol fins i tot ja pensat des de fa temps: "Restaurants: pels seus vàters els coneixereu". Per sort, en Siqui s'ha avançat cinc continents i ens presenta el tema amb criteri professional fotogràfic i des de moltíssimes més mirades. Seure i mirar/llegir serà tot un plaer, segur. La cita amb els vàters del món, aquest dimecres.

  Fotos del projecte ToiletPlanet.Un viatge als vàters 

   del món, del fotògraf granollerí Siqui Sánchez

Vicenç Viaplana pinta que 'Tot és possible'

El pintor de Granollers Vicenç Viaplana exposa novament a la galeria Carles Taché de Barcelona. En aquesta ocasió, presenta unes quantes obres que va fer l'estiu passat a Cànoves, Vallès Oriental, un dels espais d'entrada i sortida del massís del Montseny preferits per molta gent, entre els quals el mateix artista, que n'ha corregut per molts dels seus camins.

Nova obra, nova proposta i nova oportunitat per a conèixer el treball d'un pintor (Granollers, 1955) inquiet i inconformista que ha viscut i viu la dedicació a la pintura amb bogeria. Aquesta vegada impregna el seu treball amb un toc d'aspectes naturals/vegetals (realitzat a l'aire lliure, envoltat d'un potent paisatge..) que resten una mica lluny —però tampoc no tant, eh!— d'aquells fotogrames geogràfics presentants en blanc i negre primer i amb diversos colors suaus que vam veure després.

Decidit a seguir en la seva lluita personal centrada en la denúncia i el desencís —que coincideixen amb d'altres denúncies i d'altres desencissaments que des de fa temps n'hi ha a nivell general—, en Vicenç segueix pintant convençut, a aquestes alçades de la seva pel·lícula personal, que malgrat tot i si vol salvar-se de la crema, ha de seguir fent allò que més li agrada fer, és a dir pintar.

El temps passa (des dels anys 70 en aquest cas...) i en Vicenç i la seva obra segueixen. Ho fan juntes i no precisament en paral·lel. A vegades penso, com ha passat en d'altres casos, que sort n'hi ha que l'obra tira de l'artista. Si no fos així, segurament, l'artista hauria abandonat ja l'obra i s'hauria produït el trencament, el divorci definitu que els seus seguidors i admiradors no volem que es produeixi. Seria una llàstima!

Montse Frisach apuntava el passat divendres dia 10 de gener a ELPUNT-AVUI sobre l'obra que Viaplana presenta a la galeria Carles Taché: "...imatges translúcides i lleugeres... Abstracció? Figuracio? Pintura? Fotografia?". Vet aquí! Viaplana pinta (imagino que es refereix socialment, políticament...) que 'Tot és possible'. Quan ell ho pinta...

El pintor Vicenç Viaplana davant d'una de les obres que 

es pot veure a la galeria CarlesTaché de Barcelona / Foto: GCT

Ezcaray: De La Coja al Portal de Echaurren

Gastronómicamente, Ezcaray suena fuerte últimamente. Desde hace unas semanas el estruendo ha sido aún mayor al conseguir el restaurante el Portal de Echaurren su segunda estrella de la conocida guía Michelín. Francis Paniego, alma y artífice de este nuevo proyecto gastronómico, está exultante de alegría. Se trata de un reconocimiento personal y familiar trabajado, buscado y... merecido que tiene sus orígenes en los fogones del Echaurren, casa madre donde Paniego (re)conoció los primeros sabores. Con esta y otras distinciones que ha alcanzado el Portal de Echaurren, Ezcaray se sitúa, ahora aún más, en el mapa gastronómico nacional, europeo, mundial... Dos estrellas, dos, son muchas estrellas en ese estrellado y selecto mapa de establecimientos con una, dos y tres estrellas que se encuentran en España, Europa...

Ezcaray siempre ha sido una buena plaza gastronómica. En La Rioja, ya se sabe, se come muy bien y se bebe muchísimo mejor. Huerta y viñedos van de la mano. Hermanados siempre desde tiempos inmemoriales. El Ebro es mucho río y también son importantes los afluentes que riegan sus riberas: Iregua, Oja... En Ezcaray, el Portal del Echaurren refresca su nevera en las frías aguas de un Oja que emana en las mismísimas cumbres de la sierra de la Demanda junto al pico San Lorenzo...

En Ezcaray siempre se ha comido bien. Tanto en los bares, con sus raciones y pinchos, como en los restaurantes. Antes de la llegada masiva del señorío vasco y madrileño, años 70..., en Ezcaray no había tantos referentes gastronómicos como ahora pero haberlos los había. Los lugareños de la zona (Valgañón, Zorraquín, Fresneda, Santurde, Santurdejo, Ojacastro....) coincidíamos casi siempre en La Coja, un restaurante que ha marcado toda una época. Cocina fonda y generosa (patatas con carne, alubia pinta, sopas de ajo, chuletas con pimientos, huevos con chorizo, lomo adobado...) para unos paladares acostumbrados a los productos de proximidad y propios del terreno desde toda la vida. La Coja, como oportunidad y como referente, siempre estaba ahí los días de feria, de fiesta..., como lo estaban también otros locales de la plaza o de las callejas.

En la zona del valle del Oja, entonces —últimamente la oferta se ha ampliado considerablemente y hay propuestas para todos los gustos y bolsillos— había también otros humildes referentes con vida más allá del Echaurren y de La Coja. En Valgañón, los del merendero el Cordobés ofertaban propuestas interesantes y lo mismo hacían algunos bares del municipio. En Zorraquín, sus pollos asados causaban furor entre los más jóvenes, y pasando el puerto de Pradilla y ya en la provincia de Burgos, unos pocos osados experimentaban las buenas sensaciones del buen jamón ahumado que degustaban y degustan aún en el Bar Evaristo (ahora Bar Casa Jorge) que acompañaban con lomo, panceta, morcilla, chorizo picante, huevos con patatas... regado siempre con el vino de la tierra: el Rioja en porrón siempre a mano...

Ezcaray suena bien gastronómicamente y tiene elementos del paisaje más que sobrados (productos) para ofrecer una cocina autóctona —riojana i riojanoburgalesa— de calidad y de prestigio. Los tiene abundantes y bien representativos en la huerta, en los prados, en el río y en el monte: hortalizas, frutas, truchas, setas, carne (de vaca excepcional con DO sierra de la Demanda en la cercana Fresneda, de oveja, corzo, jabalí, ciervo...), frutos/as silvestres... Vuelvo a estas y otras cosas  relacionadas con Ezcaray mientras repaso algunos papeles familiares que sitúan a mi abuelo Ramón Peña en sus calles como ezcarayense de pro y a mi madre Asunción en sus tiempos en los que estuvo de criada en esta localidad, con el recuerdo bien presente de las primas Eustasia y su hija Tina, el primo Lauren y su hija Allende... Ezcaray, en mi vida y de Fresneda, siempre tan cerca. 

Panoràmica de Ezcaray
desde la Ermita de Santa Bárbara / Foto: PM

Adiós a 2013; saludos a 2014

El 2013 ya es historia. Historia reciente, pero historia. Historia pasada, pero con muchas cicatrices bien presentes. Las heridas han sido muchas. Algunas de ellas, dolorosas. El 2013 me ha quitado muchas cosas y me ha dado también otras muchas. Me dejó sin trabajo y me ha dado un número para la lista del desempleo. Como vallesano, formo parte del grupo de 36.743 personas que piden trabajo al nuevo año que acaba de comenzar; como granollerense, formo parte también de las 5.878 personas inscritas en el SOC (Servei d'Ocupació de Catalunya), aunque por ahora —todo se andará con el paso de los meses si nada ni nadie lo remedia— no del 45% de parados que no cobran ningún tipo de subsidio.

El año 2013 ha sido beneplácito en otras cosas. Me ha dado el afán y el entusiasmo por volver de nuevo a la pista de entreno para recuperar la forma y enfrentarme a nuevos retos, aunque por las noches las pesadillas se pasean con mucha asiduidad por mi habitación; el 2013 me dejó sin plataforma fija de papel donde escribir —el cierre de Revista del Vallès que dirigí en los últimos seis meses está aún bien presente— y me ha abierto otras ventanas en publicaciones como El 9 Nou y Vallesos; me quedé sin redacción —me tocó apagar la luz— y he tenido que encender otras luces en otras redacciones —como ésta virtual— para seguir conectado a la realidad informativa de proximidad; dejé de utilizar la agenda de papel y pasé a la del teléfono móvil; pasé del no tiempo al sí tengo tiempo; del ya quedaremos..., al ver si tienes un momento para mí; del ya iré al ya voy; del tenemos que vernos para hablar al a ver si me llamas; del no puedo planificar nada, a sólo hago que planificar...

El 2013 también dejó cosas buenas: existo/existimos —pienso— luego estoy/están/estamos ahí... El 2014 se presenta incierto y lleno de propósitos —dejar de fumar de una vez por todas..., hacer más deporte,  tener más tiempo para la familia y los amigos, seguir con este blog y mejorar su contenido, etc. etc...— pero con todas las preguntas por contestar... Veremos al final cuáles son sus respuestas. Unas preguntas que socialmente hablando han de dar muchas respuestas a temas pendientes a nivel político, social... con unos cuantos mandatarios metidos hasta las cejas en causas injustas y muchos hijos de p... de bien diverso pelaje que siguen haciendo de las suyas. Pese a todo soy de los que piensa que al otro lado somos muchos más y que, finalmente, los malos serán derrotados.

Tot això i molt més, per un 2014 que ha començat ja. El resultat —si arribem per poder comptar-ho— d'aquí un any. Bon  2014!